domingo, 22 de abril de 2007

Reportaje de MªAntonia Hernández Subirachs.

OH! MAQUINA:
Este es un articulo sobre la exposición en el 2006 de MªAntonia Hernández i Subirachs. www.santfeliu.net
+info en www.BarcelonaFanatics.com



OH! MAQUINA:

Nascuda a Sant Feliu l’any 1961, la Mària Antònia s’ha dedicat sempre a l’art i la pintura i, encara que normalment treballa teles i grans formats, aquesta vegada ofereix una sèrie de més de 500 dibuixos de petit format en els quals combina el llapis i la tinta amb els fils i els forats creats per la màquina de cosir.

L’any passat la meva mare em fa oferir la màquina de cosir de la iaia i vaig dir: “Bé, doncs d’acord, sí!”, i me la vaig emportar a l’estudi i la vaig tenir allà un temps. L’exposició es diu “Oh! Màquina” perquè quan la vaig veure, em va provocar aquesta exclamació, doncs em va fer retrobar moltes coses de quan era petita o molt més jove. I llavors em vaig decidir a provar i anar fent cosits, que formen la majoria de l’exposició juntament amb els dibuixos. Vaig anar buscant espais, sentits, i en va sortir tot això, que és la feina d’un any treballant aquesta tècnica que m’ha permès jugar molt.

Què presentes en aquesta exposició?

En aquest espai presento una sèrie de dibuixos de petit format sobre paper, fets paral·lelament a la meva obra pictòrica –teles i quadres grans- arrel del retrobament d’un estri que em va passar la meva mare i que és la màquina de cosir de la meva iaia, que em va portar una sèrie de records i vaig pensar que tenia un interès i un potencial artístic el fet de fer coses recosides. Llavors vaig començar a fer aquests dibuixos de petit format perquè m’havien de cabre en l’espai de treball de la màquina utilitzant els cosits, repunts i fils com si fossin línies fetes amb tinta i llapis, però amb la qualitat que ofereix la possibilitat de poder fer forats, forats que puc deixar sense fils... Formen part d’una mena d’homenatge, com diu un dels poemes que acompanyen els dibuixos, de l’època que la meva àvia em feia disfresses per Carnestoltes i la meva mare també cosia.

Sentim de fons un so que ens recorda justament a una màquina de cosir.

Sí, acompanyant l’exposició-instal·lació hi ha un àudiovisual de sis minuts en el qual es projecten uns 50 dibuixos que es poden trobar a l’exposició i que està acompanyat per un so que comença amb el soroll de la màquina de cosir i que després empalma amb la música minimalista d’un artista dels 70’s, Druming, intentant musicalitzar la màquina de cosir.

Abans ens parlaves de dones al voltant de la màquina de cosir...

Sí, quan em va caure a les mans la màquina de cosir em va venir al cap un record: els espais que abans es creaven a moltes cases pel fet d’haver-hi una màquina de cosir. Les dones feien vores, s’arreglaven la roba... i això em va portar el record de moltes tardes, dissabtes amb la mare, l’àvia, les seves germanes... Aquelles reunions que es feien abans al voltant de la màquina de cosir, un ‘món de dones’ que ja no hi és, que ha deixat de ser. Això doncs, és un vestigi que he volgut recuperar en aquesta exposició.

L’espai Tectum és quelcom efímer.

Havia pensat fer l’exposició en un altre lloc però quan vaig tenir l’oportunitat de fer-la en aquest espai... Em va semblar tan suggerent, i tan adient! Perquè, a més, la persona que havia estat vivint aquí també era modista. I té un atractiu de petit espai, fora del concepte de galeria, ‘d’estar a casa’ i volia que la persona que hi entrés continués amb aquest sentiment d’estar en una casa i no a una galeria.

Explica’ns com és.

És una casa a la que hem tret les portes, hem pintat i es pot fer un recorregut per diferents sales. Hi ha parets que he volgut mantenir tal com estaven, com testimoni del pas dels anys, de la història que té la casa, de molta gent que ha viscut aquí...

En què es basa la teva obra habitualment?

Jo acostumo a pintar gran format, amb tècnica de pintura mixta i amb una gran profunditat cromàtica. M’agrada utilitzar cercles, espais profunds, una mica enigmàtics... Tot i això, la meva feina és pintar, potser un altre pot definir el meu estil millor que jo.

Com convidaries als santfeliuencs a visitar la teva exposició-instal·lació?

Es tracta d’una estoneta curta per entrar en un petit món gairebé desaparegut des d’una visió contemporània. És una barreja entre un passat recent i el futur.

No hay comentarios: